Autor: Mar Revés Gómez

Antropologia del disseny

Pública

EL MORTER

Sota la meravellosa excusa d’atipar-nos, els dinars i menjades siguin familiars o amb amistats, formen la base de la socialització amb els nostres més propers i una de les característiques de la cultura, en aquest cas catalana, però d’arreu del món.

Aquest estri acompanya l’elaboració de molt diferents i deliciosos àpats. Fins allà on la meva memòria arriba, ha sigut protagonista en l’elaboració de salses dels millors plats que ajuntaven a la família al voltant de la taula: la salsa de xató, l’allioli i un llarg etcètera em transporten a les cuines de les meves padrines, tietes i pares, on sempre hi ha hagut un morter, dels de color groc i verd «de tota la vida».

Recordo a la padrina asseguda amb davantal, morter entre les cuixes i lligant l’allioli de la forma original, sense afegir el rovell d’ou que fa que tot es lligui més fàcilment. Un altre escenari en que el morter tenia protagonisme, eren les reunions familiars durant el carnaval de Vilanova i la Geltrú, on és molt típic preparar el xató i el pastís de truites (tradició d’origen religiós el no menjar carn l’últim dia de carnaval: el Dimecres de Cendra). La meva iaia preparava la xatonada familiar que ens ajuntava a tots l’últim dia del carnaval vilanoví, i així ens podíem explicar totes les disfresses i ensenyar les batalles de caramels i merenga dels últims dies.

I com no, el dia que vaig fer el meu primer allioli… Devia tenir dotze anys i el meu pare, que és el cuiner oficial preparador d’allioli, em va animar a que el fes jo. Era una tasca de vital importància i molta responsabilitat i recordo el mal que em va fer el braç d’intentar lligar la salsa, l’emoció de veure com tot lligava i la decepció brutal quan se’m deslligava. Evidentment, no em va sortir a la primera…

Són tot records que voldria conservar tant com pugui i transmetre amb orgull. De fet, mentre vivia a Àustria, enmig d’un poble de dos mil habitants repartits per la muntanya, em vaig endur el morter per poder preparar allioli i fer barbacoes àustro-catalanes ;). Endur-me el morter a Àustria tenia una connotació afectiva, emocional i simbòlica.
Poder preparar una salsa que m’ha acompanyat des de sempre, quan ets a quilòmetres lluny de la família i d’una bona llauna de caragols amb allioli, era una forma d’embolcallar-me amb records que saciaven la nostàlgia.

I si a més a més pots presumir d’aconseguir que el morter es giri sense vessar ni mica de salsa, i veure la cara d’estupefacció d’un austríac, això no té preu! Aquí entra en joc l’estima cap a la mateixa cultura, i la necessitat d’explicar-la o mostrar-la per poder definir un bocí de la teva identitat quan entres en diàleg amb un nou país, amb una cultura diferent. En aquest cas, preparar l’allioli amb el morter, representa la cultura culinària de la regió on vaig néixer i fa que em senti més a casa durant l’emigració. El morter va ser l’objecte simbòlic que em vaig endur quan vivia fora, i és per això que l’he triat per al Joc d’Objectes.

El morter que trobem en el nostre context, és bàsicament un recipient de material resistent i pesant que s’utilitza per elaborar plats molt típics en la dieta mediterrània. És vital que el recipient pesi prou per mantenir-se ferm sobre la superfície i ens faciliti la feina a l’hora de preparar la salsa o la picada i evitar així que bellugui o vessi el contingut. També són importants les característiques de la seva companya: la mà de morter, que s’adapta a l’ergonomia de la nostra mà i ens permet manipular i treballar els ingredients dins del recipient: la forma de la mà de morter ha de ser còmoda i suficient lleugera, ja que segons quina emulsió preparem, podem acabar amb mal de braç si aquesta pesa massa. Normalment és de fusta, però podem trobar morters i mans de morters de diferents materials, com la pedra, segons l’ús que se’n faci. El recipient acostuma a tenir incorporades unes concavitats que faciliten el vessament del contingut.

El morter més antic conegut a Catalunya data del s. IX, de pedra i mà de fusta i es troba al Museu de la Noguera de Balaguer. Qui sap si aleshores ja hi preparaven l’allioli… Diuen que aquesta salsa té avantpassats egipcis, que preparaven una salsa similar i inclús durant l’època prehistòrica, ja s’utilitzava per preparar els pigments que utilitzarien en les pintures rupestres.

Països del mediterrani, d’Orient Mitjà, Àsia, Àfrica i Amèrica tenen la seva versió de l’objecte per elaborar plats, condiments, postres i salses de tota mena. I depenent de l’ús que en fan, el material i les dimensions de l’objecte canvien. Poden ser de pedra per triturar cereals, de porcellana o ceràmica per preparar un delicat postre japonès; i les mans de morter també canvien, depenent de l’ingredient que hàgim de treballar. Està clar que la cultura culinària de cada regió i continent, tot i tenir punts de connexió, defineix les característiques i el disseny d’aquest objecte.

La seva utilitat va més enllà de les fronteres de la cuina i es fa servir en preparats farmacèutics, o en la construcció per preparar l’anomenat morter de construcció. Si més no, tot i no tenir finalitats culinàries, el disseny d’aquest objecte és eficient en cobrir diferents necessitats les quals comparteixen un procés similar: triturar, aglutinar, barrejar, moldre, polvoritzar… D’aquí que la seva forma de recipient i la mà siguin els components estrella en cada un d’ells. La cultura, per tant, té un paper clau en el disseny del morter i no pot ser d’altra forma, l’antropologia juga un paper important en el procés del seu disseny, ja que gràcies a la perspectiva antropològica, aconseguim empatitzar amb la necessitat que es vol cobrir i per tant a elaborar un bon disseny.

El disseny de l’objecte té una estreta relació amb l’alimentació i pràctiques de la regió on pertany i per tant amb la seva cultura.