Pública
EL MORTER
Sota la meravellosa excusa d’atipar-nos, els dinars i menjades siguin familiars o amb amistats, formen la base de la socialització amb els nostres més propers i una de les característiques de la cultura, en aquest cas catalana, però d’arreu del món.
Aquest estri acompanya l’elaboració de molt diferents i deliciosos àpats. Fins allà on la meva memòria arriba, ha sigut protagonista en l’elaboració de salses dels millors plats que ajuntaven a la família al voltant de la taula: la salsa de xató, l’allioli i un llarg etcètera em transporten a les cuines de les meves padrines, tietes i pares, on sempre hi ha hagut un morter, dels de color groc i verd «de tota la vida».
Recordo a la padrina asseguda amb davantal, morter entre les cuixes i lligant l’allioli de la forma original, sense afegir el rovell d’ou que fa que tot es lligui més fàcilment. Un altre escenari en que el morter tenia protagonisme, eren les reunions familiars durant el carnaval de Vilanova i la Geltrú, on és molt típic preparar el xató i el pastís de truites (tradició d’origen religiós el no menjar carn l’últim dia de carnaval: el Dimecres de Cendra). La meva iaia preparava la xatonada familiar que ens ajuntava a tots l’últim dia del carnaval vilanoví, i així ens podíem explicar totes les disfresses i ensenyar les batalles de caramels i merenga dels últims dies.
I com no, el dia que vaig fer el meu primer allioli… Devia tenir dotze anys i el meu pare, que és el cuiner oficial preparador d’allioli, em va animar a que el fes jo. Era una tasca de vital importància i molta responsabilitat i recordo el mal que em va fer el braç d’intentar lligar la salsa, l’emoció de veure com tot lligava i la decepció brutal quan se’m deslligava. Evidentment, no em va sortir a la primera…
Són tot records que voldria conservar tant com pugui i transmetre amb orgull. De fet, mentre vivia a Àustria, enmig d’un poble de dos mil habitants repartits per la muntanya, em vaig endur el morter per poder preparar allioli i fer barbacoes àustro-catalanes ;). Endur-me el morter a Àustria tenia una connotació afectiva, emocional i simbòlica.
Poder preparar una salsa que m’ha acompanyat des de sempre, quan ets a quilòmetres lluny de la família i d’una bona llauna de caragols amb allioli, era una forma d’embolcallar-me amb records que saciaven la nostàlgia.
I si a més a més pots presumir d’aconseguir que el morter es giri sense vessar ni mica de salsa, i veure la cara d’estupefacció d’un austríac, això no té preu! Aquí entra en joc l’estima cap a la mateixa cultura, i la necessitat d’explicar-la o mostrar-la per poder definir un bocí de la teva identitat quan entres en diàleg amb un nou país, amb una cultura diferent. En aquest cas, preparar l’allioli amb el morter, representa la cultura culinària de la regió on vaig néixer i fa que em senti més a casa durant l’emigració. El morter va ser l’objecte simbòlic que em vaig endur quan vivia fora, i és per això que l’he triat per al Joc d’Objectes.
El morter que trobem en el nostre context, és bàsicament un recipient de material resistent i pesant que s’utilitza per elaborar plats molt típics en la dieta mediterrània. És vital que el recipient pesi prou per mantenir-se ferm sobre la superfície i ens faciliti la feina a l’hora de preparar la salsa o la picada i evitar així que bellugui o vessi el contingut. També són importants les característiques de la seva companya: la mà de morter, que s’adapta a l’ergonomia de la nostra mà i ens permet manipular i treballar els ingredients dins del recipient: la forma de la mà de morter ha de ser còmoda i suficient lleugera, ja que segons quina emulsió preparem, podem acabar amb mal de braç si aquesta pesa massa. Normalment és de fusta, però podem trobar morters i mans de morters de diferents materials, com la pedra, segons l’ús que se’n faci. El recipient acostuma a tenir incorporades unes concavitats que faciliten el vessament del contingut.
El morter més antic conegut a Catalunya data del s. IX, de pedra i mà de fusta i es troba al Museu de la Noguera de Balaguer. Qui sap si aleshores ja hi preparaven l’allioli… Diuen que aquesta salsa té avantpassats egipcis, que preparaven una salsa similar i inclús durant l’època prehistòrica, ja s’utilitzava per preparar els pigments que utilitzarien en les pintures rupestres.
Països del mediterrani, d’Orient Mitjà, Àsia, Àfrica i Amèrica tenen la seva versió de l’objecte per elaborar plats, condiments, postres i salses de tota mena. I depenent de l’ús que en fan, el material i les dimensions de l’objecte canvien. Poden ser de pedra per triturar cereals, de porcellana o ceràmica per preparar un delicat postre japonès; i les mans de morter també canvien, depenent de l’ingredient que hàgim de treballar. Està clar que la cultura culinària de cada regió i continent, tot i tenir punts de connexió, defineix les característiques i el disseny d’aquest objecte.
La seva utilitat va més enllà de les fronteres de la cuina i es fa servir en preparats farmacèutics, o en la construcció per preparar l’anomenat morter de construcció. Si més no, tot i no tenir finalitats culinàries, el disseny d’aquest objecte és eficient en cobrir diferents necessitats les quals comparteixen un procés similar: triturar, aglutinar, barrejar, moldre, polvoritzar… D’aquí que la seva forma de recipient i la mà siguin els components estrella en cada un d’ells. La cultura, per tant, té un paper clau en el disseny del morter i no pot ser d’altra forma, l’antropologia juga un paper important en el procés del seu disseny, ja que gràcies a la perspectiva antropològica, aconseguim empatitzar amb la necessitat que es vol cobrir i per tant a elaborar un bon disseny.
El disseny de l’objecte té una estreta relació amb l’alimentació i pràctiques de la regió on pertany i per tant amb la seva cultura.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.
Hola Mar! Una entrada molt interessant!
Jo també tinc un morter per fer all i oli com el que has ficat a la primera imatge, era de la meua iaia i me’l vaig quedar jo ja que m’encanta la cuina. He de dir que l’all i oli al morter mai m’ha sortit massa bé, és cert que cansa molt estar tanta estona per a que qualle així que al final acabe fent-lo amb la turmix, no em matis! El morter l’he acabat utilitzant per fer picades, pestos i moldre diferents tipus d’aliment per guarnicions.
Vaig tindre el plaer de fer una estada llarga a Marroc, allí utilitzen molt els morters en l’ambit culinari sobre tot per a l’elaboració d’especies, l’oli d’Argan el qual també feien un tipus de pasta i cosmètics, a banda també per a la calç i pigments per a la pintura de les cases.
Et convido a comentar la meva entrada, »El ganivet de la iaia», un objecte bastant relacionat al teu.
Bona feina!
Adrià Serralta Aparisi
Visibilidad:
Pública
Això de l’allioli… És màgia! Sempre que puc aprofito les reunions d’amics per fer-ne… i tothom desitja que el faci a mà! Fins i tot em demanen que els ajudi a fer el seu primer allioli… Això em planteja: Pot ser que fins i tot el mateix objecte arribi a definir una part de la meva persona en l’imaginari dels meus amics? És interessant observar la sensació que em transmet el meu «rol d’alliolera». La veritat és que m’omple de satisfacció aconseguir lligar la salsa per als meus amics i que ells esperin amb candeletes menjar-se’l ;P. Es pot dir que m’atorga cert càrrec de responsabilitat i poder (jejeje…)
Jo t’animo a que continuïs intentant fer-lo, segur que te’n en surts i no té punt de comparació amb el turmix! Un truc: tots els ingredients han d’estar a temperatura ambient, i el ritme del moviment de la ma ha de ser constant! Fixa’t amb el so de la salsa sembla que s’expressi i et diu si vol mes oli o no!
Salut i gràcies pel comentari 😉
Visibilidad:
Pública
M’encanta!!!! Després de llegir la teva recerca, encara m’agrada més l’objecte!
Considero que és el típic objecte que tots tenim per casa o no, però que a la vegada ens fa sentir tan nostre, a la cuina, per picar tota mena d’aliments o fer allioli!
En totes les entrades que he pogut llegir dels companys/es, estic veient objectes que familiars propers com als «Avis» han traspassat d’avis a nets, i considero que no hi ha tresor més gran que aquest!
Aquest objecte més bé, a menjar cassola, a estar amb la gent (ara tant necessitem), entre d’altres, en fi.
Desconeixia l’origen d’aquest objecte, inclòs, tinc curiositat de per què es pinten de color verd i groc.
Moltes gràcies per aquesta magnífica recerca.
Salut!
Carles Mas
Visibilidad:
Pública
Molt bona entrada,
El morter em recorda a moments molt especials, d’ençà que era ben petit i fèiem calçotades o barbacoes amb tota la família, fins a l’actualitat, on no falta mai a cap quedada amb els amics.
Tot i ser un objecte molt quotidià crec que a l’ideari de tota la gent catalana, aquest objecte sempre atrau bons records o anècdotes.
No sabia pas que el primer morter trobat a Catalunya dates de fa tant de temps (S. IX) déu-n’hi-do!
Visibilidad:
Pública
Hola Mar.
Muchas gracias por tu entrada, por contarnos la historia del mortero.
En casa también teníamos uno parecido, aunque mi madre prefería otro de madera que aguantaba los envites a pesar de tener muchísimos años. Supongo que era la costumbre, el tamaño, la sonoridad o que, al ser de madera, no existía el riesgo de que se rompiera.
Lo que más me gusta de ese mortero es el amarillo canario. Ese color le otorga carácter único e inconfundible que lo identifica fácilmente en la cocina y en la sección de menaje. Es de esos utensilios de cocina que recuerda a lo tradicional y a lo hogareño.
Tanto es así que hay marcas como Chovi que imitan la forma y el color para trasladar al cliente la sensación de que su alioli es tan bueno como el casero (le denominan «clásico»):
https://www.chovi.com/es/producto/alioli-clasico-mortero-70-ml/
Un buen recurso de diseño imitar ciertas características para seducir al comprador.
En cuanto a la “alquimia” del alioli, según mi experiencia el secreto radica en una velocidad de mezclado moderada y en un aporte de aceite en forma de hilo continuo hasta que ligue.
Sí, prepararlo es casi un ritual. Yo uso un machacador de ajos para ahorrarme golpes. La clara debe eliminarse con las cáscaras de huevo y así presumir de pericia. El punto álgido es cuando la mezcla empieza a adherirse a las paredes del mortero y escuchamos ese sonido pegajoso. ¡La magia ha funcionado! Es entonces cuando yo no dejo de añadir aceite hasta conseguir que la mano se mantenga tiesa en el centro del mortero.
Un saludo,
Álex
Visibilidad:
Pública
Hola Mar!
La verdad que al leer tu post, me ha encantado! Por que justamente en la primera foto del mortero que has colgado, es el que normalmente hemos tenido todos!!! Por que en mi caso por ejemplo, lo conservamos de mis abuelos.
Es algo primordial para hacer cualquier salsa o bien el All i oli en las barbacoas en la montaña, por que un familiar mío siempre hace la salsa ahí, en vez de pasarlo por la maquina. Me trae muy buenos recuerdos el objeto del mortero, lo he llegado a ver desde toda mi infancia hasta día de hoy. La verdad que nos ha dado muchos momentos y nos los seguirá dando, ya que yo aún conservo el mío 🙂
Me ha encantado, ver la historia de él y de donde proviene. Y de que materiales se realizaba anteriormente. Gracias por recordar este objeto que ha sido de muy buen uso!
Gracias
Saludos.
Cristina Fernandez Jimenez
Visibilidad:
Pública